El 1994, l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 16 de setembre el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó, en commemoració del dia en què el 1987 es va firmar el Protocol de Montreal relatiu a les substàncies que danyen la capa d’ozó. Amb això, es convidava els Estats a dedicar aquest dia a la promoció, en el pla nacional, d’activitats que corresponguessin als objectius del Protocol de Montreal per tal de protegir la capa d’ozó.
Més informació al web de les Nacions Unides
Proposta didàctica complementària per treballar el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó
La commemoració d’aquest Dia és una oportunitat per parlar sobre la capa d’ozó, què és, per què és important i què la destrueix. A continuació trobareu algunes notes que poden ajudar-vos amb aquesta finalitat.
Fa uns 1.600 milions d’anys, quan la concentració d’oxigen atmosfèric se situava al voltant de l’1%, es va començar a formar la capa d’ozó. Gràcies a aquest filtre natural de les radiacions ultraviolades, els organismes vius van poder començar a propagar-se per les capes superficials de l’aigua i alguns van aventurar-se a trepitjar la terra ferma.
L’ozó és una molècula formada per tres àtoms d’oxigen –d’aquí que la seva fórmula química sigui O3– i és el resultat de l’efecte dels raigs ultraviolats del sol sobre l’oxigen de les capes altes de l’atmosfera (la qual es coneix amb el nom d’estratosfera). Malgrat que el 90% de l’ozó està a l’estratosfera (la regió compresa, aproximadament, entre 10 i 50 km per sobre la superfície terrestre), el 10% restant es localitza a la troposfera, la part més baixa de l’atmosfera on tenen lloc els fenòmens climàtics i en la qual acostumen a volar els avions, tot i que, a vegades, per evitar problemes climàtics ho fan a l’estratosfera.
La concentració d’ozó és força elevada entre els 15 i els 40 km per sobre la superfície terrestre –és aquesta franja la que es coneix amb el nom de capa d’ozó–, i és màxima al voltant dels 25 km. Com que es tracta d’un gas molt inestable i molt reactiu, a aquesta altura l’ozó es descompon per l’efecte dels raigs solars en els seus components, els quals, tot seguit, tornen a unir-se i formen, novament, una molècula d’ozó, de manera que el cicle es perpetua indefinidament. D’aquesta manera, la Terra disposa d’un filtre natural –la capa d’ozó– que apaivaga els efectes perjudicials dels raigs ultraviolats sobre les nostres cèl·lules i les de molts altres éssers vius amb els quals compartim el planeta.
L’ozó, a l’estratosfera, ens protegeix dels efectes malignes de les radiacions ultraviolades. Malgrat la importància que té per a la vida, si ajuntéssim tot l’ozó que hi ha a l’estratosfera, la capa resultant tindria tan sols uns quants mil·límetres de gruix!
Fa uns quants anys, científics d’arreu del món van constatar que la capa d’ozó havia disminuït en poques dècades d’una manera alarmant. Avui se sap que moltes de les activitats que els humans duem a terme afecten la capa d’ozó. El clor a l’atmosfera es combina amb l’ozó i el destrueix. Alguns compostos amb clor es fan servir com a propel·lents dels aerosols (laques, insecticides, escumes d'afaitar), com a gas refrigerant als frigorífics, en els aparells d'aire condicionat i en els aïllants. Els compostos del clor poden restar a l'atmosfera durant més de cent anys. Tot i que existeixen acords per deixar d'utilitzar aquests compostos i substituir-los per d'altres que no afectin la capa d'ozó, la permanència llarga d’aquests compostos (fins a 100 anys) fa que els seus efectes persisteixin i els danys que ocasionen sobre l’atmosfera també perdurin.
D’altra banda, com passa sovint en aquesta vida, no tot és blanc o negre, i l’ozó, que a l’estratosfera ens protegeix de la radiació ultraviolada, a la troposfera pot ocasionar problemes per als éssers vius, la vegetació i la salut humana, perquè és potencialment oxidant i tòxic. A les ciutats contribueix a l’smog fotoquímic (boirum, o boira fotoquímica).
Torneu a l'activitat del mes de setembre o torneu a l'índex.