La capa d’ozó és un filtre natural que ens protegeix de la radiació ultraviolada més nociva i permet, així, que la Terra sigui un lloc habitable per a les persones i altres éssers vius amb qui compartim el planeta.
Sense la capa d’ozó, la vida a la Terra desapareixeria. El fitoplàncton no sobreviuria, cosa que afectaria tota la cadena alimentària dels oceans. El creixement de les plantes terrestres també en seria afectat. Les persones i els animals patirien greus problemes de salut: càncers de pell, cremades, afebliment de les defenses del cos i problemes de visió.
El 1985 la comunitat científica va descobrir que la quantitat d’ozó havia disminuït de manera alarmant, a causa principalment d’uns productes químics anomenats CFC (clorofluorocarboni). Es tracta d’uns gasos que es feien servir, principalment, com a refrigerants en frigorífics o aparells d’aire condicionat i que s’emetien a l’atmosfera tot destruint la capa d’ozó. Conscients d’aquesta realitat, molts països van prohibir l’ús dels CFC, però, tot i això, encara es continuen utilitzant avui en dia en aires condicionats, refrigeradors, pesticides, aerosols de productes d’higiene i cosmètica, safates i envasos de plàstic, etc.
Malgrat tot, gràcies a les mesures adoptades, es tracta de l’únic límit, dels 9 establerts per Johan Rockström i els altres experts, que ha millorat els últims anys.
