Les creences contraproduents són pensaments poc favorables, que ens limiten i ens impedeixen ser persones plenes i autèntiques. Condicionen les nostres conductes i les dirigeixen. Ser-ne conscients i aprendre a detectar-les és el primer pas perquè deixin de limitar-nos i condicionar-nos la vida.
El llenguatge contribueix enormement a la manera com ens veiem i definim, a nosaltres mateixos i també en relació amb els altres. En aquest sentit, l’ús d’etiquetes del tipus «lleig/lletja», «desastre», «incapaç», tímid/a», «antipàtic/a», «dolent/a», etc., o del tipus «no soc prou…», o «soc massa…», genera una imatge negativa de nosaltres mateixos/es (o dels altres) i ens perjudica. Hem de procurar que la manera com ens parlem i definim vagi a favor nostre. El que ens diem i com ens ho diem a nosaltres mateixos ens pot limitar i generar malestar, o bé tot el contrari i afavorir el desenvolupament i el benestar propis. Les etiquetes ens encasellen i ens limiten. És important ser conscients de quan les utilitzem i reduir-les al mínim. En aquesta línia, infravalorar-se un mateix i sobrevalorar els altres contribueix, també, a una baixa autoestima.
Els pensaments catastròfics ens porten a imaginar el pitjor davant unes circumstàncies determinades: «les coses no poden sortir bé», «suspendré l’examen», «segur que m’equivoco», «em dirà que no»…
Els «hauria de» que ens obliguen a ser, fer, pensar o sentir de manera diferent a com ho fem. Per exemple: «no hauria de ser o sentir-me així», «hauria de ser més o menys…», etc.
L’autoinculpació, que ens fa creure que tot el que passa és per culpa d’un mateix. Acostuma a ser conseqüència d’una hiperresponsabilització. I, descartar el que és positiu, és a dir, veure només la part negativa d’un mateix, d’una persona o d’una situació, és un tipus de distorsió cognitiva que es relaciona íntimament amb els pensaments del tipus «tot o res» i amb el fet de maximitzar o minimitzar el que ens passa, ja sigui exagerant-ho o traient-hi importància.
Pel que fa a les creences contraproduents més comunes, hi ha: el perfeccionisme, el victimisme, l’addicció a l’aprovació, als èxits o a les xarxes; l’emotofòbia (fòbia a determinats tipus d’emocions, la ràbia o la tristesa per exemple, pel fet que les considerem perilloses, i aleshores les neguem o intentem evitar-les), els pensaments d’inferioritat (creure’s inferior, sense vàlua o menys que els altres), la por del rebuig (creure que si et rebutgen és perquè hi ha alguna cosa dolenta en tu i que això pot fer que et quedis sol) o la desitjabilitat social, en què la persona construeix la seva imatge a partir del que considera desitjable i digne d’admiració, i aquesta és la versió que ensenya als altres. En tots aquests casos, són creences que tenen conseqüències sobre la conducta personal i que ens impedeixen mostrar-nos com som realment, sovint amb la voluntat de sentir-nos acceptats i d’agradar els altres.
Les creences contraproduents són pensaments poc favorables, que ens limiten i ens impedeixen ser persones plenes i autèntiques. Condicionen les nostres conductes i les dirigeixen. Ser-ne conscients i aprendre a detectar-les és el primer pas perquè deixin de limitar-nos i condicionar-nos la vida.